divendres, 3 de setembre del 1982

Gold



Gold es el quart single del exitòs i multipremiat àlbum de la banda new wave pop anglès Spandau Ballet True, precedit pels senzills Lifeline, Communication i el propi True. Es el segon single que més amunt va pujar a les llistes d’èxits (desprès del omnipresent True), assolint el número dos a les llistes angleses (desbancat pel Give it Up dels KC & the Sunshine Band –sic-), i el número vint-i-nou al Billboard Hot 100.

Amb un començament suau, en crescendo, on la carismàtica veu del Tony Hadley, solista oficial del grup, va desgranant poc a poc la melodia, la cançó desemboca en un ritme frenètic, marcat per un compàs de bateria repetitiu, uns cors emblemàtics, una simfonia de bongos (cortesìa de l’Steve Norman, el saxofonista), un bridge instrumental de saxo (un altre cop l’Steve), per a finalitzar en un happy ending de teclats, bongos, bateria rítmica, i guitarra espanyola sensacional.

L’àlbum True va suposar pels Spandau Ballet assolir a la seva maduresa musical, així com arribar a les emisores del tot el món i al més amunt de les llistes d’èxits de gairebé mitja Europa. Gold, a més a més, va aconseguir que les pistes de ball vibressin amb aquest tema emblemàtic. Una cançó daurada.


Cançò: Gold
Artista: Spandau Ballet
Album: True

Compositor: Gary Kemp
Productor: Steve Jolley i Tony Swain
Release Date: 3 de Setembre de 1982
Label: Chrysalis Records
Billboard: #29 BB Hot 100 / #2 UK Singles

El Títol: Gairebé totes les cançons del True son paraules úniques: Lifeline, Communication, True, Pleasure, Foundation... aquesta també.

La Portada: Derivació de la simbologia del l’àlbum sencer, amb la silueta del gentleman anglès, i la del colom. Això si, en un to daurat.

La Frase: Love is like a high prision wall / but you could leave me standing so tall

La B-Side: La versió instrumental, i la versió en viu del Foundation

The Extended Edition: N’hi ha una versió extensa de set minuts i vint, que va sortir com a Maxi-Single de la època. Es pot trobar encara al disc The Twelve-Inch Mixes dels Spandau. Aquesta versió incorpora un explosiu inici instrumental amb els ja clàssics cops de bateria, els repetitius bongos, diferents teclats i el toc de guitarra espanyola, passant a la versió ja coneguda.

El vídeo: Va ser rodat al sud d'Espanya, a Andalusia. Una historia d'espíes (atenció al moment Goldfinger), i intricats laberints i trencaclosques enigmàtics.



L’Anècdota: Era la cançó que tancava tots els seus concerts, desprès dels inevitables bises. També va estar l’últim tema en sonar en la última gira de l’any passat, en aquesta mena de reunificació econòmica del grup.

La Pregunta: Per què en les emissores de ràdio no sonava mai la versió maxi, estant així tant poc publicitada, i vàrem tenir que esperar uns quants anys en poder gaudir-la gràcies al recopil.latori de versions extenses?

Propera Entrega: New Moon on Monday, dels Duran Duran

dimecres, 1 de setembre del 1982

Do you really want to hurt Me



Tercer single de l’àlbum de debut de la pop-banda anglesa Culture Club, Kissing to be Clever, desprès del fiasco que van resultar els dos primers singles, White Boy (#114 UK Singles) i I’m afraid of Me (#100 UK Singles). Per altra banda, va ser el primer single del grup als Estats Units i al Canadà, arribant a les posicions més altes.

Es va a donar a conèixer per la BBC Radio 2 i molt de pressa va arribar al numero u a les llistes angleses a l’Octubre del 82. A Amèrica, va assolir el numero 2 del Billboard Hot 100, desprès de ser desbancat pel omnipresent Billie Jean del Michael Jackson. Va ser també numero u a països com Austràlia, Canadà, Alemanya, Irlanda, Suècia o Suïssa.

Do you really want to hurt Me va posar en el mapa del panorama musical de la època als Culture Club, al mesclar en una sola cançó diversos ritmes, com ara el pop, el dance, el new wave, el reggae i els ritmes caribenys (una amalgama de cultures). El tema es una veritable petita masterpiece amb ressons de les melodies del passat, una preciosa balada R&B pop que recull la influència del millor de la Motown, amb sublims tocs reggae blancs.


Cançò: Do you really want to hurt Me
Artista: Culture Club
Album: Kissing to be Clever

Compositor: Culture Club
Productor: Steve Levine
Release Date: 1 de Setembre de 1982
Label: Virgin (UK) / Epic (US)
Billboard: #2 BB Hot 100
Grammys: Best New Artist Grammy Award al 1983


El Títol: Clara referència a la incompresa sexualitat homosexual del grup, i en especial del seu líder i cantant, el Boy George, en una època molt més retrògrada.

La Portada: Un primer pla del Boy George, ànima màter i principal imatge del grup, on es fa palesa la seva ambigua androginia

La Frase: Give me Time / to realise my Crime / let me love and steal / I have danced inside your Eyes / how can I be real

La B-Side: You know I’m not Crazy, un altre tema del disc

El vídeo: Clarificador; el Boy George es jutjat per la seva conducta incívica en un Night Club i en una piscina, cantant al judici amb un cor de noies negres. Atenció als membres del jurat.



L’Anècdota: La cançó va començar a pujar a les llistes angleses molt abans que la gent sabés qui eren els Culture Club, i molt abans de saber l’andrògina imatge del seu líder, el Boy George. En un programa de ràdio, el locutor va alabar la increïble veu que tenia aquella noia, convertint-se així en una veritable llegenda urbana el fet que el grup tenia una vocalista femenina.

La Pregunta: Per què va tardar tant en arribar aquest tema a les emissores de ràdio espanyoles? (no ho va fer fins a mitjans del 83).

Propera Entrega: Gold, dels Spandau Ballet

dissabte, 21 d’agost del 1982

Gipsy



Gipsy va ser el segon single del multipremiat disc Mirage dels Fleetwood Mac, desprès del reeixit Hold Me. La lletra de la cançó ens porta a uns temps més pausats, més tranquils, lluny de la voràgine mediàtica en la que el grup s’havia convertit, uns temps on la pròpia Stevie Knicks (la autora) havia de compartir pis i dormir amb un matalàs al terra, vivint com una gitana (gipsy). Una de les millors cançons de la Stevie Knicks, i per lògica, dels Fleetwood Mac. Un clàssic dels vuitanta. Una cançó a recordar i no oblidar. Atenció al preciós vídeo.


Cançò: Gipsy
Artista: Fleetwood Mac
Àlbum: Mirage

Compositor: Stevie Knicks
Productor: Linday Buckingham, Ken Caillat, Richard Dashut i Fleetwood Mac
Release Date: Agost del 1982
Label: Warner Bros.
Billboard: #12 BB Hot 100


El Títol: Nostàlgic recordatori als vells temps, quan els Fleetwood no eren tant famosos, ni tant rics tampoc.

La Portada: La mateixa que el disc al que pertany la cançó, Mirage. Hi veiem el Lindsay Bickingham ballant amb la Stevie, mentre la Christine McVie (un altre membre del grup els observa). Las desavinences entre els integrants del grup van ser molt sonades en aquella època. Així doncs, la portada no pot ser més explícita.

La Frase: So I ‘m back to the velvet underground / back to the floor that I love / to a room with some lace and paper flowers / back to the gipsy that I was

La B-Side: Cool Water, inèdita a l’àlbum

The Extended Version: Hi ha una versió de 5:30 minuts (la que hi surt al vídeo), que només va estar disponible fins al 1992, a la Caixa Retrospectiva 25 Years - The Chain.

El vídeo: Dirigit per l’afamat director Russel Mulcahy (Highlander), va ser el primer World Premiere Video a la MTV a l’any 1982, i el de pressupost més alt fins a la data.



L’Anècdota: La cançó havia de ser per l’àlbum de debut en solitari de la Stevie Bella Donna, però quan el seu nóvio Robin Anderson va morir de leucèmia, el tema va tenir un altre significat per la cantant, i va decidir publicar-lo com a Fleetwood Mac.

La Pregunta: Per què la Stevie fa tant bones cançons amb els Fleetwood (Dreams, Gipsy, la extraordinària Sara), i no ella sola com a solista?

Propera Entrega: West End Girls, dels Pet Shop Boys