dilluns, 7 d’abril del 1986

Digging your Scene



A l’any 1984 va irrompre en la escena musical britànica un grup anomenat Blow Monkeys, liderat per un personatge androgin i asexual que es feia dir Doctor Robert. No va ser, però, fins l’any 86 que aquest grup va donar la campanada amb el segon single del seu segon disc, Animal Magic, titulat Digging your Scene. La cançó va cridar l’atenció del públic anglès per les seves tòpiques lletres, parlant de la lacra de la SIDA i del rebuig per part de la societat a la comunitat gai.

Cançò: Digging your Scene
Artista: The Blow Monkeys
Àlbum: Animal Magic

Compositor: Dr. Robert
Productor: Peter Wilson, Adam Moseley i Dr. Robert
Release Date: 7 d’Abril de 1986
Label: RCA / Ariola
Billboard: #14 BB Hot 100

El Títol: Es refereix a no donar-li voltes a un mateix tema, per molt dramàtic que sigui aquest. La SIDA començava a fer estralls.

La Portada: No gens afortunada. Una imatge d’un rocker Doctor Robert posant-se unes ulleres de sol negres. Desaprofitada.

La Frase: It’ll get you in the end / it’s God revenge

El vídeo: Una actuació dels Blow Monkeys en una sala de festes, amb un Doctor Robert convertit en una mega star, pagadíssim d’ell mateix, tant que ni tan sols dissimula el play back acostant-se el micro a la boca. Atenció al joc visual dels dos negres d’esmoquing blanc als background voices.



L’Anècdota: Hi van haver seriosos dubtes que aquesta banda era anglesa. Els oients de les emissores de ràdio on es programava la cançó trucaven a les estacions per a saber qui eren aquests negres americans que tocaven com el So de Philadelphia

La Pregunta: Per què ja no es fan cançons com aquestes?

Propera Entrega: Each and Everyone, dels Everything but the Girl

dilluns, 16 de setembre del 1985

Take on Me



Take on Me va ser la primera cançó que vàrem conèixer del grup por noruec a-ha, a l’any 1985. Primer single del seu àlbum de debut, Hunting High and Low, el llançament de la cançó va ser força difícil pel trio nòrdic. Una primera versió del tema (Lesson One) va ser presentada al Regne Unit, sense èxit. Una segona versió (ja anomenada Take on Me) ho va tornar a intentar temps desprès, però tampoc va reeixir. No va ser fins que l’Alan Tarney, productor, va presentar la maqueta de la cançó produïda per ell a la Warner Bros. als Estats Units, aconseguint finalment la financiació necessària pel seu llançament, acompanyat d’un extraordinari vídeo que va revolucionar el concepte que es tenia fins llavors d’aquests curtmetratges musicals. El mercat anglès no va trigar gaire en caure als seus peus. Justícia Poètica.

Take on Me va arribar al numero u al Billboard americà, així com a les llistes angleses, a mitja Europa, i com no, al seu país natal, Noruega, catapultant al grup a l’èxit més absolut, i augurant així una de les carreres musicals més longeves de les bandes nascudes a la dècada dels vuitanta.


Cançò: Take on Me
Artista: a-ha
Âlbum: Hunting High and Low

Compositor: Magne Furuholmen, Morten Harket i Pal Waaktar (a-ha)
Productor: Alan Tarney
Release Date: 16 de Setembre de 1985

Label: Warner Bros. Records
Billboard: #1 BB Hot 100

El Títol: Tot i el que els hi va costar publicar-lo, el títol era del tot revelador.

La Portada: Es una imatge de la gravació del vídeo de la primera versió de la cançó, quan encara es deia Lesson One, i ells encara no es deien a-ha.

La Frase: So needless to say I'm odds and ends / But that's me, stumbling away / Slowly learning that life is O.K. / Say after me It's no better to be safe than sorry.

La B-Side: And you tell me, una balada mig temps que pertany al seu àlbum de debut

El vídeo: Dirigit per l’Steve Barron, es va utilitzar una tècnica anomenada rotoscoping, que consisteix en mesclar imatges animades amb imatges fetes amb dibuixos. La edició del vídeo va trigar dos mesos en estar enllestida. En ell es pot veure una noia prenent un café en un bar i llegint un còmic. El protagonista del còmic (Morten), s’enduu a la noia dins del món de fantasía de la historieta, alternant les imatges reals amb les del dibuix a una i una altra banda d’un mirall. El vídeo va guanyar sis MTV Awards: Best New Artist, Best Concept, Most Experimental Video, Best Direction, Best Special Effects i Viewer’s Choice, estant nominat per altres dos: Best Group Video i Video of the Year.



L’Anècdota: Amb aquest single, els a-ha van ser el primer grup norueg en arribar al numero u del Billboard americà.

La Pregunta: Per què els hi va costar tant colocar la seva cançó als a-ha quan en aquella època qualsevol podia treure un disc?

Propera Entrega: Digging your Scene, dels Blow Monkeys

dilluns, 21 de maig del 1984

Each and Every One



Els Everything but the Girl son una banda de pop-rock alternatiu anglesa sorgida a començaments dels anys vuitanta a la ciutat de Hull, al Regne Unit. Els seus components, el compositor i guitarrista Ben Watts i la solista i també compositora Tracey Thorn, es van conèixer a la Universitat de Hull quan la Tracey formava part del trio musical Marine Girls, i el Ben va contribuir amb la fotografia de portada del seu primer àlbum Lazy Ways.

Desprès del seu single de debut, una versió del Night and Day del Cole Porter, els Everything van treure el seu primer àlbum al Maig de 1984, Eden, on hi havia una petita joia, el primer single del disc, que es deia Each and Every One, amb un so mescla de jazz, pop i bossa nova, que no va deixar indiferent a ningú. A partir d’aquell moment, el grup va ser considerat part del estil musical conegut com a sofisti-pop, estil que incloïa grups com Sade, Matt Bianco o els Style Council (precisament al disc Cafe Bleu d’aquests últims, els Everything hi van participar).

Un cop Each and Every One es va estrenar, els seguidors de la escena musical indie britànica ja estaven familiaritzats amb el Ben i la Tracey, degut als seus discs anteriors en solitari, però als Estats Units eren uns complerts desconeguts, i el single va irrompre en les emissores de ràdio americanes com si fos d’un altre planeta. Aquella sofisticada cançó, meitat jazz meitat bossa nova, amb congues i sordines i amb la subtil i gutural veu de la Tracey, tan rica i genuïna melòdicament, va fer un punt i apart amb la resta dels hits radiats de la època, generant així un devot culte quasi diví als Everything des de el començament.


Cançò: Each and Every One
Artista: Everything but the Girl
Àlbum: Eden

Compositor: Ben Watts i Tracey Thorn
Productor: Robin Millar
Release Date: Maig de 1984
Label: Blanco y Negro
Billboard: #28 UK Singles

El Títol: Fa referència a l’amor que li dona el seu amant val el mateix que el que li dona qualsevol altre

La Portada: La Portada del Eden va ser dissenyada per una de les integrants al primer grup de la Tracey, les Marine Girls, Jane Fox

La Frase: Try to show me heaven and then slam the door / You offer shelter at a price much too dear / And your kind of love's the kind that soon disappears

La B-Side: Native Land, un tema no inclòs a l’àlbum

L’Anècdota: Es ja famosa i coneguda la anècdota d’on van treure el seu (llavors) estrany i llarg nom: era l’eslògan de la botiga de mobles Turner’s, a la Beverly Road de Hull, on deia que per les vostres necessitats al dormitori, ho tenim tot menys la noia.

La Pregunta: Per què a Eden no hi surten les cançons Mine i Native Land (primers treballs del grup), i a la versió americana del Eden (titulada simplement Everything but the Girl) si que hi surten?

Propera Entrega: Moonlight Shadow, del Mike Oldfield

dissabte, 5 de maig del 1984

Wake me up before you Go-Go

Wake me up before you Go-Go va ser el primer single del multpremiat i multivendes Make it Big, el segon disc dels George Michael i l'Andy Ridgeley, els Wham. Produit pel propi George Michael, la cançó va arribar ben aviat al primer lloc en l'UK Singles Charts, i no seria l'únic. Aquest tema denota el bon rotllo i l'optimisme exacerbat d'un grup musical orientat clara i descaradament a una joventut adolescent essencialment femenina, amb un pop suau i força edulcorat, encara sense arribar a ser ensucrat o embafador.

Lluny de les lletres més o menys compromeses del seu anterior àlbum, Fantastic, on parlaven de la desocupació professional, els casaments anticipats o les baralles entre pares i fills, amb el llançament del Wake Me els Wham varen derivar a un pop més transparent, amb oberts somriures, impossible roba colorida i massives interpretacions en directe, encara que tot un pel més sofisticat, de cara al pop molt més adult que ens havia de deparar el futur.

Cançó: Wake me Up before you Go-Go
Artista: Wham!
Àlbum: Make it Big

Compositor: George Michael
Productor: George Michael

Release Date: 5 de Maig de 1984
Label: CBS / Epic Records
Billboard: #1 Billboard Hot 100 / #1 UK Singles Chart

El Títol: En George Michael es va inspirar en una nota que va deixar el seu company de grup, l'Andrew Ridgeley, als seus pares, dient Wake me up before you Go, però, accidentalment, va repetir la paraula Up. Al veure-ho, l'Andrew va repetir també la paraula Go, aquest cop intencionadament.

La Portada: Una imatge d'una noia profusament maquillada, amb uns colors molt vius. Es una de les poques on no hi surten ni el George Michael ni el seu Partner in Crime, l'Andrew Ridgeley

La Frase: Cuddle up, move in tight / we'll go dancing tomorrow night / It's cold out there, but it's warm in bed / they can dance, we'll stay uin home instead

El vídeo: El clàssic vídeo de la performance de la cançó. Molt color, roba llampant, guants fosforescents, tot orientat cap a una audiència teenager (el fenomen fan sempre ha fet molt de mal)



L’Anècdota: Molts anys desprès, l'actor anglès Hugh Grant parodiaria aquest vídeo en una de les seves pel•lícules més entranyables, Music and Lyrics.

La Pregunta: Què s'en ha fet de l'Andrew Ridgeley?

Propera Entrega: El Dancing in the Dark, del Bruce Springsteen

divendres, 4 de maig del 1984

Dancing in the Dark



Dancing in the Dark es, potser, la cançó més famosa, cantada, corejada i coneguda del cantant i compositor americà Bruce Springsteen, amb permís del The River, es clar. Va ser el primer single del seu disc més venut, Born in the USA, i molta culpa de que fos el més venut va ser gràcies a aquest tema.

Aquesta es una de les cançons que més vegades el Bruce l’ha interpretat en directe en els seus concerts, i tot gràcies a que, en l’ad lib al final de la cançó, el Bruce sempre escollia una noia de la primera fila del públic per a ballar amb ell els últims acords, amb resultats ben diversos.



Cançó: Dancing in the Dark
Artista: Bruce Springsteen
Àlbum: Born in the USA

Compositor: Bruce Springsteen
Productor: Bruce Springsteen, Jon Landau i Chuck Plotkin
Release Date: 4 de Maig de 1984
Label: Columbia
Billboard: #2 US Billboard Hot 100
Grammys: Best Male Rock Vocal Performance Grammy Award

El Títol: Es refereix al cansament vers la vida d’un home frustrat, que per molt que es pugui fer poc s’aconsegueix, fins i tot si s’està Ballant a la Foscor

La Portada: Una postura típica dels directes del Bruce, saltant amb les mans a la butxaca. Aquesta postura la van copiar els Prefab Sprout a la portada del seu single Cars and Girls, però feta amb llumins

La Frase: You can’t start a fire / worrying about your little world / falling apart / even if we were just dancing in the dark

La B-Side: Pink Cadillac, una cançó no inclosa a l’àlbum

El vídeo:

Aquest vídeo, la performance de la cançó en estudi d’un suposat concert, es famós per la actriu que va fer de la noia que puja a l’escenari a ballar amb el Bruce al final del tema. Es tracta de la llavors totalment desconeguda Courteney Cox, en la seva primera aparició als mitjans audiovisuals, que es faria desprès tant famosa pel seu paper de Monica Geller a la telesèrie Friends.



L’Anècdota: Dancing in the Dark va ser la última cançó escrita pel Bruce per l’àlbum, per la pressió del productor Jon Landau que li demanava un primer single potent per a llançar el disc

La Pregunta: Per què si el Dancing li va donar tants bons resultats al Bruce no n’ha fet cap més tipus dance com aquesta?

Propera Entrega: El Lessons in Love, dels Level 42

dilluns, 9 d’abril del 1984

West End Girls



West End Girls va ser la primera cançó que va donar a conèixer al món sencer al grup de dos compositors anglesos que es feien dir els Pet Shop Boys. Vint-i-sis anys desprès, els Pets continuen sent un grup punter en la música dance electrònica d’avui en dia, uns dels artistes més venuts del món, i sense cap dubte, el grup més reeixit del Regne Unit, per una altra banda, West End Girls s’ha convertit en un clàssic de clàssics, una peça fonamental de la dècada dels vuitanta, i un èxit sense precedents per aquella època.

Inspirada en un poema de T.S. Eliot, The Waste Land, West End Girls es una cançó de pop sintetitzat, clarament influenciada pel hip-hop, i la lletra ens parla de la pressió i l’estrès de la ciutat. S’ha convertit en un himne del grup, i va suposar posar als Pets en l’ull de l’huracà de la música disco de la dècada.

La primera versió del tema va estar produïda pel Bobby Orlando i va ser llençada a l’Abril de 1984, aconseguint ser un hit-club als Estats Units i a alguns països europeus. Un cop el duo va signar per EMI, la cançó va ser produïda de nou pel Stephen Hague pel seu primer àlbum d’estudi, Please. A finals del 85 el single va tornar a ser llençat, assolint el numero u tant a les llistes angleses com al Billboard americà. A l’any 87 va guanyar el Brit Award al Millor Single, i al 2005, vint anys desprès, la cançó va ser catalogada com Song of the Decade entre el 85 i el 94 per la Acadèmia Britànica de Compositors.



Cançò: West End Girls
Artista: Pet Shop Boys
Àlbum: Please

Compositor: Neil Tennant i Chris Lowe
Productor: Bobby Orlando (1984) i Stephen Hague (1985)
Release Date: 9 d’Abril de 1984 / 28 d’Octubre de 1985
Label: EMI Music, Parlophone
Billboard: #1 BB Hot 100

El Títol: Sempre s’ha rumorejat que els Pets havien tret aquest títol directament del musical West Side Story (East End Boys, West End Girls), però ells mai ho han assegurat així. Tot i així, anys més tard farien una versió explosiva del Somewhere, també del mateix musical.

La Portada: Realment, els Pets no han estat mai encertats en les portades dels seus discos. Aquesta no va ser una excepció. Sincerament, semblaven dos macarres dels que parla la cançó.

La Frase: We’ve got no Future / We’ve got no Past / Here Today, Built to Last

La B-Side: Els Pets sempre s’han caracteritzat en incloure cançons inèdites en les B-Sides dels seus singles. Mes tard traurien un disc, Introspective, on recollirien totes aquestes cançons, a vegades fins i tot millors que els singles als que acompanyaven. En aquesta ocasió, el tema era A Man could get Arrested

El vídeo: Dirigit per l’Andy Morahan i l’Eric Watson, el vídeo de West End Girls ens mostra al Neil i al Chris passejant per diversos carrers i llocs emblemàtics de Londres, ensenyant-nos la diversa flora i fauna de la ciutat. El vídeo va estar nominat com a Millor Vídeo als 1986 MTV Video Music Awards, però va perdre, amb tota justícia, contra el Take on Me dels a-ha.



L’Anècdota: En Neil Tennant va començar a escriure la cançó quan estava a casa d’un cosí veient una pel•lícula de gangsters: Sometimes you’re better off dead / there’s a gun in your hand and it’s pointing at your head

La Pregunta: Per què cançons com aquesta, en aparença bastant simples, es converteixen immediatament en clàssics, i d’altres, molt més elaborades, passen totalment desapercebudes?

Propera Entrega: Sweet Dreams, dels Eurythmics

dissabte, 14 de gener del 1984

New Moon on Monday



Segon single del tercer disc de la banda de new wave anglesa Duran Duran, Seven and the Ragged Tiger, de l’any 1984. Va ser un gran èxit, assolint el top-ten tant a les llistes angleses com al Billboard americà. Sorpresivament, va ser un fiasco a Austràlia i a Escandinàvia, mercats on el single següent, The Reflex, va ser un gran èxit, arrivant al numero u.

Durant aquell any 1984 es va donar la circumstància de coincidir a les llistes d’èxits aquest àlbum dels Duran Duran, així com el True dels Spandau Ballet, derivant en una àgria rivalitat i competència entre els membres dels dos grups, atiant-se uns als altres en les entrevistes radiofòniques i de televisió de la època. Malauradament, tal i com s’ha vist desprès, ni un grup ni l’altre van arrivar massa lluny: els Spandau, desprès de tres àlbums més van desaparèixer del mapa, i els Duran, encara que avui en dia encara publiquen discs, no son ni han estat l’ombra que van ser als anys vuitanta.

Cançò: New Moon on Monday
Artista: Duran Duran
Album: Seven and the Ragged Tiger

Compositor: Duran Duran
Productor: Duran Duran, Ian Little i Alex Sadkin
Release Date: 14 de Gener de 1984
Label: Emi
Billboard: #10 BB Hot 100 / #9 UK Singles
Grammys: Long Form Music Video Grammy Award
Short Form Music Video Grammy Award

El Títol: Un títol molt romàntic per una cançó pop gairebè disco

La Portada: Molt simple.

La Frase: Send me your warning Siren / as if I could ever hide / last time La Luna.

La B-Side: La peça instrumental Tiger Tiger

El vídeo: Va ser dirigit pel director Brian Grant a França. En ell es veu a la banda caracteritzada com un grup de rebels organitzant una revolta contra un règim opresiu militar. Hi ha una versió extesa de 17 minuts que inclou una llarga introducció abans que comenci la cançó, i fins i tot n’hi ha una de més curta sense el pròleg de la versió estàndard.



L’Anècdota: Les dues versions no oficials del vídeo de la cançó estan incloses com a Easter Eggs dins de del DVD del 2004 Greatest.

La Pregunta: Per què hi havia tanta rivalitat entre els membres dels Duran Duran i els dels Spandau Ballet?

Propera Entrega: Gipsy, dels Fleetwood Mac

divendres, 6 de maig del 1983

Moonlight Shadow



Moonlight Shadow es pot ser la cançó més famosa, reeixida, coneguda, tararejada fins a la medul•la i repetida ad nauseaum del músic multi instrumentista i compositor anglès Mike Oldfield. Va ser el primer single del disc Crises de l'any 1983, i hi comptava amb l'inestimable veu de la cantant escocesa Maggie Reilly. Es el single més reeixit del artista fins la data.

La cançó va assolir un #4 a les llistes d'èxits angleses, i va ser una bomba a la resta d'Europa, arribant al #1 a països com Itàlia, Àustria i Suïssa durant quatre setmanes, i a Noruega durant sis. Va estar dues setmanes a Alemanya com a numero 2, i a Austràlia com a #6.


Cançò: Moonlight Shadow
Artista: Mike Oldfield
Àlbum: Crises

Compositor: Mike Oldfield
Productor: Mike Oldfield i Simon Phillips
Release Date: 6 de Maig de 1983
Label: Virgin Records

El Títol: L'Ombra de la Lluna es una frase recurrent per enllaçar la lletra de la cançó

La Portada: Es la imatge del cantó dret de la portada de l'àlbum Crises, on es veu un home amb el peu recolçat en un mur amb el mar i el cel davant. La lluna, visible en l'àlbum, no surt en la imatge del single

La Frase: Star was light in a silvery night / Far away on the other side /
Will you come to talk to me this night / But she couldn't find how to push through

La B-Side: Rite of Man, una cançó inèdita, i una raresa per a col•leccionistes, ja que es una de les poques cançons on surt l'Odfield cantant amb la seva pròpia veu

The Extended Edition: Un Maxi-Single de la època va sortir amb una versió estesa de la cançó amb un tros extra

El vídeo: En el vídeo de la cançó hi podem veure una bucòlica reunió de la banda, Oldfield a la guitarra, i Reilly cantant (una mica bleda, sota el meu punt de vista), mentre que al rere fons podem assistir al duel, pistola en mà, de dos homes en una nit sense lluna



L’Anècdota: Els tabloids de la premsa britànica van arribar a dir a la seva època que la lletra de la cançó estava inspirada en l'assassinat del John Lennon, tot i que Oldfield sempre ho ha negat. Té a veure en el fet que en el vídeo l'artista fa el paper d'un home abatut a trets en un duel

La Pregunta: Per què l'Oldfield no ha fet més cançons com aquesta al llarg dels anys?

Propera Entrega: Wake me up before you go-go, dels Wham!

divendres, 21 de gener del 1983

Sweet Dreams



Sweet Dreams (are made of this), o només Sweet Dreams com s’el coneix, es el single que va donar a conèixer el duo anglès Eurythmics (la solista i compositora Annie Lennox i el també compositor i productor Dave Stewart) arreu del món, es la seva cançó estàndard, i el tema pel que realment son coneguts. Amb ell varen aconseguir l’èxit que s’els hi resistia (ja tenien un disc anterior), i avui en dia es un de les seves cançons més reeixides, i un veritable himne dels anys vuitanta.

Cançò: Sweet Dreams (are made of this)
Artista: Eurythmics
Àlbum: Sweet Dreams

Compositor: Annie Lennox i Dave Stewart
Productor: Dave Stewart
Release Date: Gener de 1983

Label: RCA
Billboard: #1 BB Hot 100

El Títol: Realment, encara no sabem de què estan fets els somnis

La Portada: La mateixa que la de l’àlbum. L’Annie despullada, amb antifaç, i agafant en la mà un cor vermell, emulant el fruit prohibit. Ambigua.

La Frase: I'm gonna use you and abuse you / I'm gonna know what's inside you

La B-Side: I could give you a Mirror (alternate version). Un altre dels temes de l’àlbum.

The Extended Edition: En el inevitable Maxi Single de la època hi havia una versió estesa de 4:48 minuts, en front dels 3:35 de la versió del disc.

El vídeo:

Va estar dirigit pel Chris Ashbrook i emès unes setmanes abans que sortís el disc, i està reconegut com un dels clàssics vìdeos de la primer època de la MTV. La andrògina imatge de l’Annie Lennox, amb el cabell color taronja, immediatament es va convertir en la marca del grup, quedant en la retina dels espectador per a sempre més. Va guanyar el Best New Artist MTV Video Music Award al 1984.



L’Anècdota: La seqüència de sintetitzador que ha fet famosa la cançó la va descobrir accidentalment el Dave Stewart quan va reproduir una pista de baix a l’inrevés a l’estudi de gravació.

La Pregunta: Sweet Dreams va ser el quart single del disc. Els altres tres no varen tenir cap èxit fins que aquest va sortir a la venda. El tercer, Love is Strange, es va re-editar desprès del Dreams, aconseguint l’èxit que al començament no va tenir. Així doncs, per què no van llençar el Sweet Dreams el primer single?

Propera Entrega: Take on Me, dels a-ha

divendres, 3 de setembre del 1982

Gold



Gold es el quart single del exitòs i multipremiat àlbum de la banda new wave pop anglès Spandau Ballet True, precedit pels senzills Lifeline, Communication i el propi True. Es el segon single que més amunt va pujar a les llistes d’èxits (desprès del omnipresent True), assolint el número dos a les llistes angleses (desbancat pel Give it Up dels KC & the Sunshine Band –sic-), i el número vint-i-nou al Billboard Hot 100.

Amb un començament suau, en crescendo, on la carismàtica veu del Tony Hadley, solista oficial del grup, va desgranant poc a poc la melodia, la cançó desemboca en un ritme frenètic, marcat per un compàs de bateria repetitiu, uns cors emblemàtics, una simfonia de bongos (cortesìa de l’Steve Norman, el saxofonista), un bridge instrumental de saxo (un altre cop l’Steve), per a finalitzar en un happy ending de teclats, bongos, bateria rítmica, i guitarra espanyola sensacional.

L’àlbum True va suposar pels Spandau Ballet assolir a la seva maduresa musical, així com arribar a les emisores del tot el món i al més amunt de les llistes d’èxits de gairebé mitja Europa. Gold, a més a més, va aconseguir que les pistes de ball vibressin amb aquest tema emblemàtic. Una cançó daurada.


Cançò: Gold
Artista: Spandau Ballet
Album: True

Compositor: Gary Kemp
Productor: Steve Jolley i Tony Swain
Release Date: 3 de Setembre de 1982
Label: Chrysalis Records
Billboard: #29 BB Hot 100 / #2 UK Singles

El Títol: Gairebé totes les cançons del True son paraules úniques: Lifeline, Communication, True, Pleasure, Foundation... aquesta també.

La Portada: Derivació de la simbologia del l’àlbum sencer, amb la silueta del gentleman anglès, i la del colom. Això si, en un to daurat.

La Frase: Love is like a high prision wall / but you could leave me standing so tall

La B-Side: La versió instrumental, i la versió en viu del Foundation

The Extended Edition: N’hi ha una versió extensa de set minuts i vint, que va sortir com a Maxi-Single de la època. Es pot trobar encara al disc The Twelve-Inch Mixes dels Spandau. Aquesta versió incorpora un explosiu inici instrumental amb els ja clàssics cops de bateria, els repetitius bongos, diferents teclats i el toc de guitarra espanyola, passant a la versió ja coneguda.

El vídeo: Va ser rodat al sud d'Espanya, a Andalusia. Una historia d'espíes (atenció al moment Goldfinger), i intricats laberints i trencaclosques enigmàtics.



L’Anècdota: Era la cançó que tancava tots els seus concerts, desprès dels inevitables bises. També va estar l’últim tema en sonar en la última gira de l’any passat, en aquesta mena de reunificació econòmica del grup.

La Pregunta: Per què en les emissores de ràdio no sonava mai la versió maxi, estant així tant poc publicitada, i vàrem tenir que esperar uns quants anys en poder gaudir-la gràcies al recopil.latori de versions extenses?

Propera Entrega: New Moon on Monday, dels Duran Duran

dimecres, 1 de setembre del 1982

Do you really want to hurt Me



Tercer single de l’àlbum de debut de la pop-banda anglesa Culture Club, Kissing to be Clever, desprès del fiasco que van resultar els dos primers singles, White Boy (#114 UK Singles) i I’m afraid of Me (#100 UK Singles). Per altra banda, va ser el primer single del grup als Estats Units i al Canadà, arribant a les posicions més altes.

Es va a donar a conèixer per la BBC Radio 2 i molt de pressa va arribar al numero u a les llistes angleses a l’Octubre del 82. A Amèrica, va assolir el numero 2 del Billboard Hot 100, desprès de ser desbancat pel omnipresent Billie Jean del Michael Jackson. Va ser també numero u a països com Austràlia, Canadà, Alemanya, Irlanda, Suècia o Suïssa.

Do you really want to hurt Me va posar en el mapa del panorama musical de la època als Culture Club, al mesclar en una sola cançó diversos ritmes, com ara el pop, el dance, el new wave, el reggae i els ritmes caribenys (una amalgama de cultures). El tema es una veritable petita masterpiece amb ressons de les melodies del passat, una preciosa balada R&B pop que recull la influència del millor de la Motown, amb sublims tocs reggae blancs.


Cançò: Do you really want to hurt Me
Artista: Culture Club
Album: Kissing to be Clever

Compositor: Culture Club
Productor: Steve Levine
Release Date: 1 de Setembre de 1982
Label: Virgin (UK) / Epic (US)
Billboard: #2 BB Hot 100
Grammys: Best New Artist Grammy Award al 1983


El Títol: Clara referència a la incompresa sexualitat homosexual del grup, i en especial del seu líder i cantant, el Boy George, en una època molt més retrògrada.

La Portada: Un primer pla del Boy George, ànima màter i principal imatge del grup, on es fa palesa la seva ambigua androginia

La Frase: Give me Time / to realise my Crime / let me love and steal / I have danced inside your Eyes / how can I be real

La B-Side: You know I’m not Crazy, un altre tema del disc

El vídeo: Clarificador; el Boy George es jutjat per la seva conducta incívica en un Night Club i en una piscina, cantant al judici amb un cor de noies negres. Atenció als membres del jurat.



L’Anècdota: La cançó va començar a pujar a les llistes angleses molt abans que la gent sabés qui eren els Culture Club, i molt abans de saber l’andrògina imatge del seu líder, el Boy George. En un programa de ràdio, el locutor va alabar la increïble veu que tenia aquella noia, convertint-se així en una veritable llegenda urbana el fet que el grup tenia una vocalista femenina.

La Pregunta: Per què va tardar tant en arribar aquest tema a les emissores de ràdio espanyoles? (no ho va fer fins a mitjans del 83).

Propera Entrega: Gold, dels Spandau Ballet

dissabte, 21 d’agost del 1982

Gipsy



Gipsy va ser el segon single del multipremiat disc Mirage dels Fleetwood Mac, desprès del reeixit Hold Me. La lletra de la cançó ens porta a uns temps més pausats, més tranquils, lluny de la voràgine mediàtica en la que el grup s’havia convertit, uns temps on la pròpia Stevie Knicks (la autora) havia de compartir pis i dormir amb un matalàs al terra, vivint com una gitana (gipsy). Una de les millors cançons de la Stevie Knicks, i per lògica, dels Fleetwood Mac. Un clàssic dels vuitanta. Una cançó a recordar i no oblidar. Atenció al preciós vídeo.


Cançò: Gipsy
Artista: Fleetwood Mac
Àlbum: Mirage

Compositor: Stevie Knicks
Productor: Linday Buckingham, Ken Caillat, Richard Dashut i Fleetwood Mac
Release Date: Agost del 1982
Label: Warner Bros.
Billboard: #12 BB Hot 100


El Títol: Nostàlgic recordatori als vells temps, quan els Fleetwood no eren tant famosos, ni tant rics tampoc.

La Portada: La mateixa que el disc al que pertany la cançó, Mirage. Hi veiem el Lindsay Bickingham ballant amb la Stevie, mentre la Christine McVie (un altre membre del grup els observa). Las desavinences entre els integrants del grup van ser molt sonades en aquella època. Així doncs, la portada no pot ser més explícita.

La Frase: So I ‘m back to the velvet underground / back to the floor that I love / to a room with some lace and paper flowers / back to the gipsy that I was

La B-Side: Cool Water, inèdita a l’àlbum

The Extended Version: Hi ha una versió de 5:30 minuts (la que hi surt al vídeo), que només va estar disponible fins al 1992, a la Caixa Retrospectiva 25 Years - The Chain.

El vídeo: Dirigit per l’afamat director Russel Mulcahy (Highlander), va ser el primer World Premiere Video a la MTV a l’any 1982, i el de pressupost més alt fins a la data.



L’Anècdota: La cançó havia de ser per l’àlbum de debut en solitari de la Stevie Bella Donna, però quan el seu nóvio Robin Anderson va morir de leucèmia, el tema va tenir un altre significat per la cantant, i va decidir publicar-lo com a Fleetwood Mac.

La Pregunta: Per què la Stevie fa tant bones cançons amb els Fleetwood (Dreams, Gipsy, la extraordinària Sara), i no ella sola com a solista?

Propera Entrega: West End Girls, dels Pet Shop Boys

dissabte, 28 de juliol del 1979

Don't stop 'til you get Enough



Comencem encetant aquest nou Blog trencant les normes, ja que aquest fantàstic tema del Michael Jackson no pertany als anys vuitanta, si no que es va llençar a l’any 79. Però, què voleu que us digui, les normes estan per trencar-les, i què millor que aquesta cançó, preludi dels fabulosos anys que tenien que venir desprès, amb aquest explícit lema de no parar fins que no es pugui mes.

Primer single del seu cinquè àlbum en solitari, Off the Wall, el primer fora del mític segell Motown, va estar escrit pel propi Michael, i va ser la seva primera cançó en arribar al número u al Billboard Hot 100 Singles en set anys, desprès d’aquell lacònic Ben del 1972, i assolint les primeres deu posicions arreu del món. Va guanyar també el seu primer Grammy Award com artista en solitari, considerant-se així el primer pas per la futura coronació com a Rei del Pop, distintiu que encara no ha deixat, tot i la seva prematura mort.

Desprès de la seva participació en la (mediocre) adaptació del clàssic Wizard of Oz, amb la Diana Ross, Michael va demanar-li al productor de la pel•lícula, Quincy Jones, si voldria produir-li el seu següent disc en solitari. Jones va acceptar, començant així una estreta relació professional durant bastants anys amb uns suculents fruits que van derivar en dos dels millors àlbums de la època moderna, el ja anomenat Off the Wall, i el Thriller, el disc més venut de la història.

Don’t stop till you get Enough va ser el tret de sortida d’un dels millors àlbums de l’artista, així com de la història. El seu començament llarg, instrumental, amb un crescendo només trencat per un monòleg, quasi un rap, donant pas a una explosió monumental de so pop i funky, seguit dels ja mítics, icónics i típics crits amb falsetto del Michael, fan d’aquesta cançó un numero u total, un excel•lent començament d’una meteòrica carrera musical, d’una llegenda viva, encara i fins i tot avui.


Cançò: Don’t stop ‘til you get Enough
Artista: Michael Jackson
Album: Off the Wall

Compositor: Michael Jackson
Productor: Quincy Jones i Michael Jackson
Release Date: 28 de Juliol de 1979
Label: Epic Records
Billboard: #1 BB Hot 100
Grammys: Best Male R&B Vocal Performance Grammy Award

El Títol: No pot ser més explícit: no parar fins a dir prou.

La Portada: Un Michael Jackson pre-cirurgía estètica somrient, encara amb un saludable color fosc, cabell afro, i nas sense retocar, amb l’smoking negre que va fer famós el vídeo de la cançó, darrere la paret del títol de l’àlbum. La mateixa portada del LP. Funcional.

La Frase: Touch me and I feel on Fire / ain’t nothin’ like a Love Desire

La B-Side: I can’t help It, un tema menor escrit per l’Stevie Wonder i la Susaye Green, també inclòs en l’Off the Wall.

El vídeo: Dirigit i produït pel Nick Saxton, va fer la seva primera aparició a la televisió a l’Octubre de 1979, i va ser el primer vídeo d’en Michael en solitari. Les imatges mostren un Michael somrient, flotant en un ambient farcit de caleidoscòpiques figures geomètriques, ballant amb un elegant smoking negre amb les mànigues arremangades. En alguns moments en Michael es duplica i fins i tot es triplica a sí mateix, creant un moment força innovador per aquella època. Es un tema llarg, molt llarg (més de sis minuts en la seva versió extesa) on podem apreciar les dots de ballarí consumat que va ser en Michael.




L’Anècdota: Quan la mare d’en Michael, una devota membre dels Testimonis de Jehovà, va sentir per primera vegada la cançó, va quedar commocionada per la seva lletra, al•legant que podia tenir greus connotacions sexuals (sic). En Michael li va assegurar que res tenia que veure amb el sexe, però que cadascú pensés el que volgués.

La Pregunta: Per què Off the Wall no està tant ben considerat com el seu successor, Thriller, si en alguns moments (Rock with You, She’s out of my Life) es clarament superior?

Propera Entrega: Do you really want to hurt Me, dels Culture Club

dilluns, 1 de gener del 1979

Benvinguts



Benvinguts al meu nou Blog (i van...), aquest el vull dedicar a la (prodigiosa) dècada dels anys vuitanta, en el seu aspecte, com no, musical, molt millor que les sobrevalorades dècades dels seixanta i dels setanta, i moltíssim millor que les dels noranta i les dels dos mil. Aquí hi trobarem les millors cançons d’aquesta època meravellosa, època que em va veure néixer musicalment, i que encara no ha estat superada. Cançons d’artistes (genis) com els Spandau Ballet, els Duran Duran, els Culture Club, el George Michael, el Michael Jackson, el David Bowie (del que l’he garrapinyat el tìtol del blog), la Whitney Houston, els Fleetwood Mac, l’Elton John, els Everything but the Girl, la Janet Jackson, el Prince, els Bee Gees, etcètera, etcètera.

Analitzeu amb mi les cançons punt per punt: la composició, la producció, les vendes, les llistes, els vídeos, el seu llegat; compartiu aquestes fabuloses peces d’art, somieu que estem una altra vegada als anys vuitanta, gaudiu de la millor música del món. Endavant, hi esteu tots convidats.